João Furtado, oftalmòleg especialista en uveïtis i professor associat de la Universitat de São Paulo

El Dr. João Marcello Furtado és un oftalmòleg brasiler especialitzat en uveïtis, amb una destacada trajectòria clínica, acadèmica i investigadora. Desenvolupa la seva labor assistencial i docent a l’Hospital das Clínicas de Ribeirão Preto (Brasil), és consultor mèdic de l’Agència Internacional per a la Prevenció de la Ceguesa i ha col·laborat amb l’Organització Mundial de la Salut en projectes de prevenció de la ceguesa, a més de participar activament en societats científiques, on s’ha consolidat com una figura rellevant en la recerca i l’assistència oftalmològica.

El seu vincle amb Ulls del món va començar amb el projecte desenvolupat a Oruro, juntament amb el Club de Lleons, on va participar en el seguiment sobre el terreny i va recórrer zones rurals, consolidant des d’aleshores una relació de col·laboració pròxima i compromesa. Aquesta complicitat s’ha enfortit especialment en el marc de la RAAB (Avaluació Ràpida de Ceguesa Evitable), en la qual João exerceix com a investigador principal, aportant no sols la seva experiència, sinó també una profunda vocació de servei.

Al març vas liderar la implementació de l’estudi RAAB a Bolívia. Què destacaries del treball amb els equips locals i quin impacte pot tenir aquest estudi en la planificació nacional de la salut ocular?

El que més destacaria va ser el compromís dels equips locals i la seva disposició per a treballar de manera coordinada, fins i tot en contextos logístics complexos. Un estudi com el RAAB no depèn només d’una bona metodologia, depèn també de la capacitat d’adaptació sobre el terreny, del coneixement de les realitats locals i de la implicació de professionals que entenen les necessitats de la seva pròpia població. A Bolívia vam veure precisament això: equips molt compromesos, amb interès real a generar evidència útil per al país.

L’impacte potencial és molt rellevant. L’estudi RAAB permet conèixer, amb dades actualitzades i comparables, quantes persones viuen amb ceguesa o discapacitat visual, quines en són les principals causes i en quins grups es concentra la necessitat més gran. Això ajuda a orientar millor la planificació nacional, prioritzar intervencions cost-efectives, organitzar serveis i distribuir recursos de manera més justa. Sense dades locals, el risc és planificar a partir de supòsits. Amb dades, el país pot prendre decisions més sòlides.

Quan un país disposa d’evidència actualitzada sobre les causes de la ceguesa, què canvia realment? Com es connecta aquesta informació local amb les polítiques globals impulsades per organismes internacionals?

El que canvia, en primer lloc, és la qualitat de la presa de decisions. L’evidència actualitzada permet identificar si els principals problemes estan relacionats amb cataracta, errors refractius no corregits, retinopatia diabètica, glaucoma o altres causes. També permet detectar desigualtats geogràfiques, socials o d’accés. Això canvia la conversa: es passa d’una discussió general sobre necessitats a una planificació basada en prioritats concretes.

A més, aquesta informació local és fonamental per a connectar la realitat del país amb els marcs globals de salut ocular. Els organismes internacionals impulsen metes, indicadors i estratègies, però la seva implementació només té sentit si s’adapta al context nacional. Les dades locals permeten traduir les recomanacions globals en polítiques concretes, viables i mesurables. També faciliten que el país monitori avenços, dialogui amb socis internacionals i justifiqui inversions en salut ocular dins d’una agenda més àmplia de cobertura sanitària universal i equitat.

Quin és el següent pas estratègic perquè els resultats de l’estudi RAAB es tradueixin en millores concretes per a la població?

El pas estratègic no és només publicar els resultats, sinó convertir-los en un pla d’acció. Això exigeix revisar les troballes amb el Ministeri de Salut, els serveis d’oftalmologia, l’atenció primària, la societat civil i els socis tècnics. A partir d’aquí, és necessari definir prioritats, metes, responsables i indicadors de seguiment.

En molts contextos, els resultats de l’estudi RAAB mostren necessitats que ja eren percebudes pels equips, però que no estaven quantificades. Tenir aquestes dades permet transformar una percepció en una agenda de treball. No obstant això, les dades per si soles no canvien la realitat. Fa falta traduir-les en decisions concretes: enfortir xarxes de derivació, ampliar l’accés a cirurgia de cataracta, millorar la cobertura de correcció refractiva, identificar barreres per a les poblacions rurals o vulnerables i, sobretot, integrar la salut ocular dins del sistema de salut, no com un component aïllat.

Vas participar en l’elaboració del Pla nacional de salut ocular de Moçambic. Quins aprenentatges d’aquella experiència poden ser útils per a Bolívia?

Una lliçó molt important és que un pla nacional només és útil si és realista, prioritzat i assumit pels actors locals. A Moçambic, com en altres països, va quedar clar que no n’hi ha prou amb tenir un document tècnicament correcte. El pla ha de dialogar amb la capacitat instal·lada, amb les limitacions del sistema i amb les oportunitats d’implementació progressiva.

Un altre aprenentatge és la importància de vincular la salut ocular amb l’atenció primària, la formació de recursos humans i els mecanismes de derivació. També és essencial definir bé quines accions poden tenir impacte a curt termini i quines requereixen una construcció més gradual. En contextos amb recursos limitats, la priorització és indispensable.

Per a Bolívia, això pot ser especialment útil: utilitzar l’evidència de l’estudi RAAB com a base, però construir a partir d’ell un pla factible, amb metes clares, cronograma i responsabilitats compartides. Un bon pla no intenta resoldre-ho tot d’una vegada; estableix una ruta consistent per a avançar de manera sostinguda.

Des de la teva perspectiva, quina importància té el treball d’Ulls del món en l’enfortiment del sistema de salut de Bolívia?

Penso que el valor del treball d’Ulls del món està en la seva capacitat de col·laborar amb una visió d’enfortiment del sistema, i no sols de resposta puntual a necessitats immediates. Això és fonamental. En salut ocular, les intervencions aïllades poden ser útils, però el seu efecte és limitat si no contribueixen a millorar capacitats locals, organitzar serveis i utilitzar evidència per a la presa de decisions.

A Bolívia, Ulls del món ha tingut un rol important en treballar al costat d’actors locals, acompanyar processos i contribuir a generar condicions perquè les millores siguin sostenibles. Aquest tipus de cooperació, basada en aliances i en respecte per les prioritats del país, sol tenir un impacte més durador. A més, quan una organització secunda tant l’atenció com la formació, la planificació i la producció d’evidència, la seva contribució va molt més allà del benefici individual: ajuda a consolidar un sistema més fort, més equitatiu i millor preparat per a respondre a les necessitats de la població.