Rafael Ribó i Borja Corcóstegui, fundadors d’Ulls del món

L’any 2001, Rafael Ribó i el doctor Borja Corcóstegui van viatjar als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria) gairebé per casualitat, sense imaginar que aquella experiència acabaria marcant el naixement d’Ulls del món. La seva relació, però, venia de molt abans: Borja Corcóstegui, oftalmòleg especialitzat en retina, havia tractat Rafael Ribó en diverses intervencions que van permetre preservar-li la visió. Durant el viatge de tornada del Sàhara, després de prendre consciència de la greu situació de la salut ocular que havien vist sobre el terreny, tots dos van reflexionar sobre quin paper podien tenir-hi com a professionals. Va ser en aquell vol de retorn on es va començar a gestar la idea d’una fundació que, mesos després, es convertiria en Ulls del món.

En Rafael i en Borja van comprometre’s, junt amb un grup de voluntaris i voluntàries, a canviar la realitat oftalmològica de territoris sense recursos on la ceguesa evitable condiciona els seus habitants.

Rafael Ribó, president del Patronat i membre del Comitè Executiu, és doctor en Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials, professor titular jubilat de la Universitat de Barcelona i ha desenvolupat una extensa trajectòria acadèmica, política i institucional. Va ser diputat al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i va exercir com a Síndic de Greuges de Catalunya entre 2004 i 2022, impulsant també diverses iniciatives internacionals en l’àmbit de la defensa dels drets.

El doctor Borja Corcóstegui, per la seva banda, és vicepresident del Patronat, membre del Comitè Executiu i president del Comitè Mèdic. És un oftalmòleg especialitzat en retina i cirurgia vitreoretiniana, cofundador de l’Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona (IMO) i referent internacional en aquest camp. Ha presidit la Societat Espanyola de Retina i Vitri i EURETINA i ha destacat per la seva tasca assistencial, docent i investigadora, reconeguda amb nombrosos premis internacionals.

Ara, 25 anys després, reflexionen sobre l’impacte de la seva decisió.

Quan penseu en el primer moment en què va sorgir la idea de crear Ulls del món, quin record us ve al cap?

Rafael: El que recordo és la sensació de començar una iniciativa molt desconeguda per a nosaltres, però que ens va semblar que seria molt fructífera i que tindria efectes molt més enllà del que ens podíem imaginar. Van ser tres dies d’experiència als campaments de persones refugiades sahrauís veient com gent aconseguia recuperar la visió. A partir d’aquí, vam sentir una empenta molt forta per dir: què fem? I així va sorgir la idea d’organitzar-nos, trobant com a solució crear una fundació.

Borja: Em ve al cap la visita al Sàhara. Va ser a partir d’aquesta quan es va desenvolupar tota la fundació. En Rafael es va entossudir, va posar moltíssima força per fer-ho, i va buscar les persones idònies i la legislació que hi havia en aquell moment per poder desenvolupar la fundació. El meu paper era més el del desenvolupament mèdic. Jo veia que, per poc que es fes, la situació en un territori com els campaments de persones refugiades sahrauís milloraria. Com que hi havia tantes mancances, qualsevol petita acció que es fes ho milloraria. I, igual que aquest territori, n’hi havia (i n’hi ha) molts que tenen grans deficiències en els tractaments oculars. Era una idea boníssima, però en la qual calia invertir molt d’esforç.

Teníeu clar fins on volíeu arribar?

Rafael: No, perquè crec que ara tampoc ho tenim clar. Dissortadament, la lluita contra la vulnerabilitat i la ceguesa, que pot anar acompanyada de la primera, no té límits. Per tant, tal com ha passat durant aquests 25 anys, anem creixent i encara hi ha molt a fer sense precipitar-se i sense improvisar. Sòlidament hi ha molt a fer.

Borja: Jo no tenia una idea preconcebuda ni un projecte final. Pensava que calia treballar molt i arribaríem on poguéssim. El que tenia clar era que calia organitzar-se per poder fer l’acció que requeria aquell lloc.

Què destacaríeu dels 25 anys de recorregut de la Fundació?

Rafael: Estem segurs que està donant resultats el canvi que vam aprendre de seguida, fa uns 20 anys, de passar d’un model assistencial, temporal, molt en mans del que féssim nosaltres sobre territoris, a un model que impulsa la progressió als territoris.

El primer enfocament tenia un avantatge: que semblava que implicàvem gent d’aquí. Vam entendre que, tot i que cal que alguns hi segueixin anant, per exemple, per la formació, s’ha d’anar traspassant la responsabilitat als professionals del territori. Això va anar acompanyat d’un altre fet que jo no m’imaginava: que hem de ser-hi tot l’any. El nostre esforç no pot quedar-se en anar a terreny deu dies a l’any, que respecto moltíssim els que ho fan, però una de les claus i significació més positiva d’aquesta fundació és que estem presents els 365 dies a l’any. Hi som a disposició d’impulsar la salut pública en la visió, especialment pels més vulnerables arreu, fent realitat el dret a la visió universal. Vam aconseguir un gran canvi d’enfocament a partir del qual ha anat creixent la implicació, la corresponsabilització i la creativitat de totes les persones, des de metgesses i metges fins a personal de la infermeria o d’optometria, a personal de sensibilització i educació, i a l’importantíssim paper de les dones com les que ajuden a superar la cultura de la medicina tradicional clàssica de xamans a confiar en la salut i en la sanitat púbica i a l’abast de tothom.

Borja: El punt clau va ser passar de només l’acció (amb un grau d’ensenyament) a tenir la formació com a prioritat absoluta. Si no, seríem una fundació que fa una acció bona i solidària, però que obté un resultat feble per no deixar sobre el terreny un treball establert. Va ser l’any 2004 o 2005 quan la fundació va canviar per fer ensenyament i també accions mèdiques curatives directament sobre el terreny. Es va anar desenvolupant més l’ensenyament perquè ràpidament vam veure que la gent que aprenia desenvolupava millor la seva feina i no necessitava que hi fóssim nosaltres. Els donàvem suport amb els equips, l’organització, el coneixement i el seguiment, però va començar a evidenciar-se el seu augment d’independència. L’oftalmologia, com que no és una especialitat vital, sempre estava una mica apartada del coneixement mèdic.

En resumen, debían tener esas dos cosas: el conocimiento y el equipamiento. Y saberlos utilizar.

Què us motiva a seguir, després de tot aquest temps?

Rafael: El dret a la visió, que sembla una cosa molt elemental i assumida, arreu, començant per casa nostra, no està garantit. Deu ser un dels drets que, després del dret a la vida, més importants per tothom. I motiva veure com podem aconseguir que no sigui només una política d’ajuda o de cooperació, sinó que sigui fer realitat un dret tan important. Jo encara continuo impactat per la imatge de quan a una persona li treuen la bena dels ulls, després de 5 o 10 anys de no veure-hi. Quan ho recordo i ho explico, especialment a gent que no coneix la realitat d’Ulls del món, no puc evitar emocionar-me. A això s’hi afegeix quan significa que en un barri d’Inhambane (Moçambic) o a Oruro (Bolívia) sovint una persona que està fora dels circuits socials, familiars, entre d’altres, torna a néixer i té tots els potencials de nou al seu abast.

Borja: D’alguna manera, ens motiven els resultats: quan veiem avenços i una sostenibilitat dels equips, professionals, hospitals i altres recursos necessaris. Quan existeix això, disminueix la quantitat de gent amb necessitat de tractar-se les operacions oculars. Això et dona una força enorme. Recordes el que es va fer l’any 2005, 2007, 2015 o 2021 i veus el procés: la gent s’ha format, han passat els coneixements d’uns als altres i el resultat et motiva a continuar treballant.

Recordeu algun moment o experiència amb Ulls del món que us hagi marcat especialment?

Rafael: Diverses. Des que vam descobrir el gran potencial de la Fundació, fins a l’última, descobrint amb Arrels, a Barcelona, on la gent que està sense projecte de vida, sense llar, també pateix d’una característica molt gran de vulnerabilitat i de pobresa: la pèrdua de visió. No només el sostre o l’aliment condicionen les seves vides. Fins i tot al començament, quan començava a sorgir la idea del projecte amb persones sense llar, alguns afirmaven que aquí no era necessari.

Altres experiències concretes podrien ser l’inici, anant a construir i equipar hospitals a El Alto (Bolívia), una ciutat de més d’un milió d’habitants completament abandonats des del punt de vista sanitari. O també el que va succeir a l’entorn d’Inhambane quan vam començar a penetrar les zones més rurals i allunyades de les capitals. A Moçambic, quan hi vam arribar anys enrere, hi havia només uns cinc oftalmòlegs en un país de 17 milions d’habitants. A més, la gent d’Inhambane o voltants que necessitava ulleres havia de recórrer 500 o 600 quilòmetres per anar a Maputo, la capital, per aconseguir algun tipus d’ajut òptic. Avui ho expliquem com quelcom que està… no solucionat del tot, mai res es soluciona del tot, però ja hi ha instruments i facilitats perquè ho puguin tenir.

Borja: Tinc bons records de tractaments que vam fer en aquelles condicions inicials. Eren resultats espectaculars i, fins i tot quan algun assoliment no era tan impressionant, per a ells era un impacte molt positiu, ja que no tenien cap altra possibilitat. Tot i així, no podíem evitar endur-nos sempre el mal gust d’anar-nos-en d’un lloc deixant gent sense atendre. Però la cua és infinita. És molt bonic dir “hem curat dos mil, cinc mil” o els milers que siguin. Però sents que, quan marxes, en deixes milions.

Per això, la part de docència i d’organització que necessitaven aquestes comunitats va ser el que nosaltres vam orientar com a focus principal i que, personalment, considero que haurien de fer totes les fundacions. Perquè, si no, ens centrem a fer accions concretes en un lloc, però, el dia que no hi som, desapareixen. Crec que, gairebé sense parlar-ne, en Rafael i jo estàvem d’acord que calia fer això.

Quins creieu que són els principals reptes de futur per a Ulls del món?

Rafael: Un que hi és des dels inicis, que també destacaria com un dels factors que a mi em van motivar de seguida, és que siguin no només elles i ells els protagonistes, sinó que s’arribi a construir el dret a la visió dins del sistema públic de salut d’aquests països. Quan vam començar a treballar a Moçambic, ens vam donar que era molt important elaborar un pla nacional d’oftalmologia i inserir-lo dins del sistema de salut. Les prioritats sanitàries eren altres com el SIDA o la Malària, sense ser conscients que en tots aquests territoris, amb els conflictes que arrosseguen de subdesenvolupament i pobresa, la ceguesa i la necessitat d’atenció ocular eren igual de presents. Som conscients que som uns privilegiats que estem a la part més “suficient” del planeta, que es diu que equival a un 20% de la població total, davant d’un 80% que està encara lluny de poder tenir atesos els drets més bàsics. Nosaltres podíem començar donant un 100% d’atenció i el sistema local només un 2%, però l’objectiu és que acabin posant 80 o 90% i nosaltres puguem fer una sostenibilitat de suport i poder treballar en altres territoris.

Borja: El futur sempre és incert i cal afrontar-lo. La Fundació podria haver-se tancat, però ha continuat perquè ha tingut la implicació de tota la gent que ho fa possible. No puc dir només la d’en Rafael i la meva, sinó la de tots els que han empès perquè això es pugui fer: metges i oftalmòlegs, però també equips que cooperen amb ells i que són igualment fonamentals. Un metge sol pot fer poc, per molta voluntat que hi posi. Per més que es traslladin equips mèdics als territoris, es gasta una quantitat enorme per fer una acció petita que no es manté. Personalment, considero que la Fundació continuarà creixent amb l’estructura actual que té, professionalitzada, amb sort convertint-se en un model a seguir per a altres organitzacions. Crec que la societat ha de tenir en compte que existeixen institucions que donen formació i possibilitats perquè aquesta acció creixi, que tingui una cohesió i una solidesa, i que les hem de donar suport.

Voleu afegir alguna cosa, algun comentari?

Rafael: Uf, parlaríem durant hores!

Borja: Aquests 25 anys d’experiència (i els que queden) no són fàcils, però s’hi ha posat molt de cor. L’entusiasme ho mou tot, en totes les feines. Crec que, sense entusiasme, sense ganes, sense alegria, sense motivació per fer-ho millor, no es pot dur a terme una feina. Perquè l’entusiasme et farà millorar a tu mateix i la societat. Al final, això és el que més m’agrada.