Paco Abril, vicepresident de l’Associació Homes Igualitaris, és un ferm defensor de les masculinitats igualitàries, inclusives i no violentes i Ulls del món ha trobat en ell, i en la col·laboració amb l’entitat Homes Igualitaris, l’aliat perfecte per seguir transformant vides i desafiar els rols tradicionals de gènere.

Amb un doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya i una llicenciatura en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, Paco combina la seva passió per la igualtat de gènere, l’estudi de les masculinitats, amb l’activisme que inspira joves i col·lectius d’homes a repensar les seves mirades sobre què significa ser un home en la nostra societat i en el nostre temps. La seva tasca docent i investigadora, tant a nivell estatal com internacional, se centra en la transició cap a models alternatius de masculinitats, en àmbits com la llar, el món laboral i els espais masculinitzats, amb un fort arrelament dels estereotips de gènere.

Durant el seu viatge a Inhambane la primavera de 2025, en el marc del projecte Ulls de Moçambic, ha proposat canvis metodològics per sensibilitzar sobre els estereotips de gènere que limiten l’accés de les dones als serveis oftalmològics. També ha plantejat noves propostes d’intervenció i ha identificat futures línies d’acció, aportant perspectives innovadores a les comunitats de Moçambic.

Amb cada projecte i intercanvi d’experiències, Paco Abril ens recorda que el canvi cap a una societat més justa i equitativa és no només possible, sinó inevitable, quan treballem junts amb entusiasme i compromís.

Què et va animar o com vas decidir abocar-te a l’activisme per provocar canvis en les masculinitats?

Per casualitat, com passa amb moltes coses a la vida. L’any 2004 vaig rebre una oferta de la Universitat Autònoma de Barcelona per participar en un projecte de recerca europeu, Work changes Gender, en el qual analitzàvem com la legislació favorable a la igualtat i les mesures de conciliació a les empreses podien ajudar els homes a transitar cap a models de masculinitat més igualitaris, amb un repartiment més equitatiu de les tasques de cura i de la llar amb les seves parelles.

En aquella època jo no coneixia res sobre les masculinitats. Arran d’aquesta recerca vaig entrar en contacte amb diferents grups i persones a Espanya, principalment a Andalusia, que des dels anys vuitanta —o fins i tot abans— feien activisme i també treball personal sobre les masculinitats. A Barcelona vaig contactar amb un grup d’homes, “La Sopa d’Homes”, unes 10 o 12 persones que portaven sis mesos reunint-se periòdicament per compartir i analitzar com la socialització rebuda havia conformat un determinat model de masculinitat i les conseqüències d’aquest model en la seva vida quotidiana, amb les seves parelles, fills i filles, i en les seves relacions en diferents àmbits.

Eren homes que volien canviar i també animar-ne d’altres a fer una reflexió sincera i crítica sobre el model de masculinitat que impera en les nostres societats. Jo hi vaig anar inicialment com a investigador, però encara avui continuo assistint a les reunions com un participant més, tractant d’entendre i transitar cap a models de masculinitat més vivibles, no violents, respectuosos i igualitaris.

Quins són alguns dels desafiaments més grans que has trobat en treballar per la transformació de les masculinitats?

Les dificultats o desafiaments més grans tenen a veure amb arribar a homes que, per les seves circumstàncies, no s’han plantejat què són les masculinitats ni quines conseqüències tenen en la seva vida i en les persones del seu voltant. No han reflexionat, per exemple, sobre la posició que ocupem a la societat i els privilegis o els avantatges que tenim pel fet de ser homes. Tampoc sobre les conseqüències o costos que comporta reproduir models de masculinitat tradicional, en forma de més pressió, estrès, analfabetisme emocional, cultura del risc o les violències rebudes i exercides.

A les xerrades i tallers que organitzem, acostumen a assistir-hi homes que ja estan sensibilitzats o en procés. Costa molt que aquest tema desperti interès en la resta d’homes que no s’han plantejat els privilegis i els costos de la masculinitat. Potser perquè ja els va bé la posició que ocupen i perceben el possible canvi com una pèrdua.

A més, darrerament ha crescut molt la resistència d’alguns homes —sempre ha existit, però ara s’ha intensificat amb les xarxes socials i amb els partits d’ultradreta que parlen d’“ideologia de gènere”, neguen les violències masclistes i posen en dubte les desigualtats de gènere en la societat, a la llar, a la feina o al carrer. Cada cop hi ha més homes que es fan ressò d’aquests discursos i, moltes vegades, el diàleg esdevé impossible. En sessions o tallers que fem en escoles, empreses o institucions com les presons, ens trobem sovint amb homes que qüestionen la desigualtat de gènere i que dificulten un diàleg sincer sobre la socialització rebuda i les seves conseqüències.

Tot i així, no desistim. Procurem respectar totes les postures —tal com volem que respectin la nostra— i expliquem als homes que la igualtat no és només positiva per a les dones, sinó també per a ells mateixos. Replantejant-se el model de masculinitat i transformant algunes pràctiques poden esdevenir persones més felices, més justes i contribuir, entre totes i tots, a construir una societat més democràtica, igualitària i lliure de violències.

Com vas començar la teva col·laboració amb Ulls del món i quines han estat les experiències més significatives fins ara?

L’única col·laboració de moment —espero que no sigui l’única— va ser a l’abril d’aquest any. Es tractava d’un intercanvi a Moçambic entre la Xarxa HOPEM, una associació que treballa les masculinitats en aquest país, i la nostra Associació Homes Igualitaris. Vaig tenir la sort d’anar-hi en representació de la nostra entitat.

Va ser una experiència molt rica i interessant. Vaig tenir l’oportunitat de veure com HOPEM treballava sobre el terreny, amb comunitats i amb professionals dins del programa Ulls del Món. L’objectiu era sensibilitzar els homes de la regió d’Inhambane sobre les diferències de gènere en la salut ocular. Els estudis mostren que les dones estan més exposades a problemes de salut ocular a causa de les seves activitats quotidianes, com el treball a l’hort, però que, tanmateix, acudeixen menys que els homes als serveis de salut ocular. Quan es tracta de famílies amb pocs recursos, sovint els diners s’inverteixen menys en les dones; a més, com que els homes participen poc en les tasques de la llar i en la cura de les criatures, moltes dones no volen o no poden deixar la família per desplaçar-se i ser ateses en serveis que, la majoria de vegades, es troben a molts quilòmetres de la seva residència.

Vaig poder observar com HOPEM sensibilitzava els homes de les comunitats, dinamitzava el diàleg entre homes i dones i promovia l’adquisició d’habilitats i competències a partir de tallers pràctics. Per exemple, en tallers de cuina, els homes cuinaven i servien els àpats a les dones, que observaven com les seves parelles els preparaven el menjar.

També vaig tenir l’oportunitat de dirigir un taller, en aquest cas adreçat a representants d’ONG que treballen, directament o indirectament, en temes de gènere. Va ser una experiència molt enriquidora per les diferències de context i de realitats que hi ha entre Moçambic i Catalunya.

Com veus la interacció entre les activitats de la Xarxa HOPEM a Moçambic i l’Associació Homes Igualitaris a Catalunya?

Crec que ha estat una interacció molt enriquidora per a ambdues parts. D’entrada, hem pogut constatar que compartim una mateixa visió crítica sobre les masculinitats i fins i tot algunes metodologies de treball. Per a Homes Igualitaris, l’experiència ha permès conèixer com es treballa en un context molt diferent al nostre, on la major part de la població —especialment a les comunitats rurals— viu en situació de vulnerabilitat econòmica i manca de serveis bàsics com l’educació, la salut, l’accés a l’aigua corrent o a l’electricitat. En aquest marc, sovint la manera de garantir la participació dels homes en les activitats és oferint menjar o algun tipus de suport econòmic.

La realitat de les dones a Moçambic és també molt diferent de la de Catalunya. En tots dos territoris encara no s’ha assolit una igualtat real, però la situació a Moçambic és molt més greu, tal com evidencien les dades sobre l’accés de les nenes a l’educació, la participació de les dones en l’economia formal, la freqüència de violacions i altres formes de violència quotidiana, així com l’elevada incidència del VIH entre nenes i dones. A això cal afegir-hi el pes i la influència de la religió en la població moçambiquesa.

En aquest context, el treball de gènere i masculinitats és urgent i cal abordar-lo des de múltiples àmbits: sensibilitzant els actors socials (mestres, professionals de la salut, etc.), empoderant les dones i promovent la consciència entre els homes per avançar cap a una societat més justa i igualitària.

A Catalunya, tot i que la violència masclista és també un problema greu, la situació és diferent gràcies a l’impuls del feminisme i a l’existència d’un marc legislatiu específic. Encara persisteixen desigualtats importants, però en àmbits com les cures o els salaris la tendència és a la reducció de la bretxa de gènere.

Quins canvis creus que es poden aconseguir en els homes que participen en el projecte d’Ulls del món? Tens algun exemple o experiència a destacar?

Els canvis en els homes cap a models de masculinitats alternatives, igualitàries i no violentes no es produeixen d’avui per demà. Es tracta d’un procés que necessita temps. Són anys de socialització que cal revisar. El primer pas és prendre consciència de la voluntat d’iniciar aquest procés de canvi: només amb aquesta decisió, ja s’ha recorregut molt camí.

Posteriorment, cal revisar les nostres pràctiques en diferents àmbits: a la llar, amb la parella i els fills i filles, a la feina, amb els companys i companyes… Es tracta d’adonar-nos d’aquelles accions que fem per costum i que impliquen relacions de poder impregnades de masclisme. La clau és mantenir-se ferms en la voluntat de canvi i visibilitzar les noves actituds, valors i pràctiques, adoptant així una actitud proactiva.

Un aspecte interessant del projecte d’Ulls del món és que, en el treball amb homes a les comunitats, s’ha format una persona de la mateixa comunitat com a referent del programa, encarregada d’ajudar en l’organització dels tallers. Seria convenient que aquestes persones rebessin una formació més duradora i que, a la llarga, poguessin ser elles qui conduïssin el procés de transformació, programant sessions continuades amb els homes i avaluant-ne els progressos. En paral·lel, es podria formar també una dona referent que treballés amb les dones i, en moments determinats, organitzar tallers mixtos amb homes i dones.

Com veus el futur de les masculinitats igualitàries i quins passos creus que són necessaris per avançar en aquest àmbit en el context de la lluita contra la ceguesa evitable?

En general, soc optimista, tot i que a Europa estem assistint a certs retrocessos en matèria d’igualtat, especialment en els valors més que en les pràctiques. Si ho mirem amb perspectiva, hi ha hagut canvis importants en els homes. Per exemple, molts pares joves, sense renunciar a la seva vida professional, volen compaginar-la amb la cura de les seves criatures i mantenen un repartiment més equitatiu de les responsabilitats amb les seves parelles.

En relació amb el programa de lluita contra la ceguesa evitable d’Ulls del món, una de les propostes sorgides de l’intercanvi i les reflexions entre HOPEM i Homes Igualitaris va ser la necessitat de donar més pes a la formació en gènere i masculinitats, incloent-hi la perspectiva de la lluita contra la ceguesa evitable, adreçada a actors clau que treballen amb diferents col·lectius. Un d’aquests col·lectius és el professorat. Ens vam adonar que és fonamental arribar als nens, nenes i joves, ja que representen el futur. Sensibilitzar-los podria contribuir de manera decisiva a reduir les desigualtats en els propers anys.

Atès que seria difícil arribar a tot l’alumnat directament amb un programa continuat, la millor estratègia és formar el professorat perquè pugui introduir aquests continguts de manera transversal en la seva pràctica docent i esdevenir, així, agents de canvi. Aquesta mateixa estratègia es podria aplicar també a altres col·lectius, com el personal sanitari, la policia o la judicatura.

Una altra idea que va sorgir és formar i organitzar sessions amb periodistes, perquè puguin difondre el missatge de la lluita contra la ceguesa evitable, la perspectiva de gènere i la necessitat de revisar les masculinitats. Els mitjans de comunicació —premsa escrita, ràdio i televisió— poden jugar un paper clau en la difusió d’aquests missatges.

Una pràctica que ja es fa, i que caldria reforçar, és l’ús del teatre de carrer per transmetre aquests missatges. També cal enfortir la figura dels referents i agents de canvi: homes, joves, líders comunitaris i referents del programa dins de les comunitats, fent visible el seu compromís amb la lluita contra la ceguesa evitable i amb la transformació de les masculinitats. Una manera de reforçar-ho podria ser mitjançant material de sensibilització social (polseres amb eslògans, pins, samarretes, bosses, etc.).

Quins consells donaries als homes que busquen desafiar els rols tradicionals de gènere?

Als homes que volen desafiar els rols tradicionals de gènere els recomanaria iniciar un procés de revisió personal i col·lectiva. El primer pas és qüestionar el model tradicional de masculinitat, ja obsolet, que limita l’expressió dels sentiments i la manera de viure les relacions.

Canviar tot allò que està vinculat al poder i a la violència ens permetrà transformar la manera com habitem el món. Ens hem de revisar per passar d’una representació apresa de què significa ser home a viure amb autenticitat el que cadascú és.

Un altre consell és cultivar l’empatia: escoltar, sentir i posar-se en el lloc de l’altre. Igualment, cal implicar-se en les cures. Això vol dir anar molt més enllà de la paternitat: és construir la masculinitat des de relacions equilibrades, vivint la criança i la cura com espais propis, no com un terreny on els homes són només convidats o on les dones indiquen com cal fer les coses.

No hi ha una fórmula màgica per aconseguir una masculinitat més igualitària. El més important és centrar-se a gaudir i sentir-se bé, deixant que les coses flueixin de manera natural.

També és clau reconèixer el valor del cos i del contacte afectiu: trencar la cuirassa de la distància i permetre’s mostrar sentiments, donar abraçades i establir vincles més sincers.

Finalment, cal entendre aquest canvi com un camí d’aprenentatge constant, sense competició, on llegir, formar-se, dialogar i compartir experiències amb altres homes i dones esdevingui un motor de transformació personal i social.