Zeinabu té 30 anys i va néixer a Bojador, on continua vivint. És llicenciada en Mitjans i Comunicació, especialitzada en Periodisme, formació que va cursar a Algèria. Avui, forma part de l’equip de la Fundació Ulls del món, en el projecte Ulls del Sàhara, que treballa per millorar la salut visual als campaments sahrauís. Des del terreny, Zeinabu aporta la seva experiència, la seva energia i una enorme sensibilitat perquè el projecte no només avanci, sinó que transformi vides. 

Com arribes a aquest projecte i què et va motivar a involucrar-t’hi? Quines són les teves responsabilitats actuals? 

Tot va començar quan Ulls del món buscava una administradora per al seu nou projecte a Bechar. En aquell moment, jo seguia treballant en el Ministeri de Salut Pública, justament en aquesta mateixa zona, gestionant evacuacions. Va ser llavors quan va començar a dissenyar-se aquest projecte, en col·laboració amb el Ministeri i l’hospital d’oftalmologia. En veure l’oferta, vaig sentir que havia d’intentar-ho. Em vaig presentar a l’entrevista… i pocs dies després em van trucar per començar. 

Amb el temps, el que va començar com un lloc d’administració es va convertir en una cosa molt més gran. Avui soc adjunta de coordinació del projecte Ulls del Sàhara i represento a Ulls del món en el terreny, al costat de María Tavera, la coordinadora. M’encarrego de planificar el treball de l’equip local, fer seguiment de les activitats, fomentar la comunicació interna, coordinar-nos amb l’hospital d’oftalmologia, gestionar els pagaments, i assegurar que tots els recursos del projecte s’utilitzin de manera adequada. 

És un treball exigent, sí, però sobretot és un treball profundament humà. Cada tasca que realitzem, per petita que sembli, té un impacte real en la vida de les persones. I això, per a mi, ho canvia tot. 

Quin és el teu rol, i quin tipus de reunions fas per garantir el bon funcionament del projecte? 

La meva feina implica fer un seguiment proper de diverses àrees clau, com gènere, estadístiques, gestió d’estoc i l’activitat a Bechar. Quan cal, faig un seguiment diari, i cada setmana planifiquem tasques amb els responsables de cada àrea per assegurar que tot avanci segons el previst. Cada persona de l’equip envia, a més a més, un informe mensual que ens permet portar un control ordenat i transparent del treball que es realitza. 

Perquè aquesta coordinació funcioni, les reunions presencials són fonamentals. Em reuneixo de forma regular amb l’equip local, perquè el contacte directe crea un espai de confiança on podem compartir idees, resoldre dubtes i millorar la dinàmica del grup. Aquestes trobades enforteixen el compromís col·lectiu i ens permeten respondre amb més eficàcia als desafiaments del dia a dia. 

També mantinc reunions amb representants del Ministeri de Salut Pública, com els departaments d’Evacuació i Recursos Humans. Són trobades clau per garantir una bona relació institucional, coordinar accions conjuntes i assegurar que les nostres intervencions estiguin alineades amb les estructures locals. En un projecte com aquest, el treball en equip, dins i fora de l’organització és essencial. 

Com és la coordinació diària amb l’equip i quin tipus de reptes afrontes, tant humans com administratius, en un context tan complex? 

La coordinació diària i setmanal és constant. Utilitzem eines com Teams o el correu electrònic, però el més valuós continua sent la comunicació directa. Estar en contacte continu, tant amb l’equip en terreny com amb l’equip central, ens permet actuar amb agilitat i adaptar-nos als canvis que sorgeixen gairebé cada dia. 

Un dels desafiaments més habituals és treballar amb persones molt diferents entre si, amb formes diferents d’entendre la feina o amb realitats personals complexes. En aquests casos, tracto d’escoltar amb atenció, posar-me al seu lloc i facilitar el que cadascú necessita per fer la seva tasca el millor possible. L’empatia no només millora la convivència, també enforteix el compromís de l’equip.  

Però no tot es redueix a la part humana. Hi ha reptes administratius que requereixen molta concentració i paciència. Gestionar pagaments en terreny, trobar proveïdors que acceptin transferències o corregir errors freqüents en les factures en són només alguns exemples. A més, els tràmits bancaris a Tinduf solen ser lents i les normatives canvien sense avís previ, cosa que complica encara més el procés. Per això, al costat de la coordinadora, ho revisem tot amb molta cura: perquè sabem que cada gestió correcta significa una oportunitat d’atenció per a algú que ho necessita. 

I després hi ha els reptes que fan més mal. Hi ha malalties oculars que no poden tractar-se a Algèria, com els trasplantaments de còrnia o certes tumoracions. Veure persones arribar amb l’esperança d’una solució i no poder oferir-los-la és el més difícil. M’agradaria que algun dia puguem obrir una casa de malalts a l’Estat espanyol, per evacuar els qui no tenen alternativa aquí. Encara no és possible, però mantinc l’esperança.  

Què fa especial aquest projecte per a tu, com gestiones la pressió i quin impacte real perceps en la vida de les persones? 

Aquest és el primer projecte en què he treballat, i sincerament, no podria haver començat en un lloc millor. Ha estat una experiència transformadora, tant a nivell professional com personal. Sentir que el que fem té un impacte directe en la vida de les persones m’omple de motivació i sentit. 

Com en tota feina compromesa, hi ha moments de molta pressió i càrrega de treball. En aquests casos, intento mantenir sempre la calma, actuar amb paciència i prendre cada decisió amb serietat. Crec que una ment tranquil·la és la millor eina per enfrontar els reptes del dia a dia. 

Treballar en aquest projecte ha estat una de les experiències més significatives de la meva vida. Mai vaig imaginar que arribaria a formar part d’una fundació com Ulls del món, dedicada a una cosa tan essencial i humana com retornar la vista als qui l’han perdut o estan a punt de perdre-la. És una causa noble i necessària, i formar-ne part em fa sentir feliç i profundament orgullosa. 

Veure com una persona recupera la visió gràcies a la feina que fem és una cosa que no es pot explicar fàcilment amb paraules. És una emoció que va més enllà del professional. Com a sahrauí, ajudar el meu poble, que porta més de 50 anys vivint en condicions de refugi, també és una forma de resistència i esperança. 

Al llarg d’aquests anys he estat testimoni de moltes històries, però n’hi ha una que mai oblidaré. El 2022, una dona va arribar a la consulta de Rabuni completament cega, acompanyada pels seus fills. Li van diagnosticar cataractes en tots dos ulls i va ser enviada a Bechar per operar-se. Un mes després, va tornar… sola. Caminava per si mateixa i venia a registrar-se. Al principi no la vaig reconèixer. Se’m va acostar i em va dir: “No te’n recordes de mi?”. Em va contar la seva història i no vaig poder evitar emocionar-me. La dona que abans no podia fer un pas sense ajuda, ara tornava a veure-hi, a moure’s amb autonomia. Havia recuperat no només la vista, sinó la seva independència i la seva esperança. Aquest és el veritable impacte d’aquest projecte. I viure-ho des de dins és un privilegi que m’acompanya cada dia. 

En un context com el que treballes, on hi ha tantes dificultats, què et dona esperança o t’impulsa a seguir? 

El que em dona força és saber que estic ajudant la meva pròpia comunitat i que el que fem té un impacte real. Malgrat les dificultats, veure els resultats i sentir que la meva feina serveix per a una cosa concreta em motiva cada dia. Em fa sentir útil, i amb això ja en tinc prou per seguir endavant.