Com i quan vas conèixer Ulls del món? Per què vas decidir involucrar-t’hi?

Va ser a finals del 2007, en aquells moments estava cursant un Màster de subespecialització en còrnia i segment anterior a l’Institut de Microcirurgia Ocular (IMO) i vaig tenir l’oportunitat de rotar amb la Dra. Nieto, que tenia molta perícia amb la cirurgia de la cataracta complexa i era una de les persones més implicades amb la Fundació Ulls del món. Va ser ella qui em va animar a unir-me a una comissió quirúrgica al Sàhara, cosa que a mi em va suposar una experiència molt gratificant, tant en l’àmbit professional com en l’àmbit humà.

 

Com oftalmòloga i supervisora d’Ulls del Sàhara, quins són els problemes oculars principals als campaments? Quines feines porta a terme la Fundació?

Al Sàhara, Ulls del món ha realitzat el cribratge sistemàtic de la població des de les òptiques i ha dut a terme intervencions quirúrgiques dels pacients seleccionats a través de comissions que s’han desplaçat sobre el terreny de manera periòdica. Tanmateix, ha realitzat importants feines de sensibilització de la població, tractant de prevenir els problemes oculars evitables.

Tot i això, a pesar d’aquesta labor intensa, els principals problemes oculars segueixen essent les cataractes i els defectes refractius no corregits. Segueix existint una alta incidència d’aquesta malaltia entre la població refugiada, degut probablement a les condicions climatològiques extremes al desert, el consum pobre d’aliments frescos rics en antioxidants (com fruites i verdures) i el consum excessiu de sucre amb el te.

Per altra banda, amb les ulleres existeixen diferents circumstàncies que provoquen que, tot i tenir una òptica a cada wilaya, els pacients no es graduïn ni es facin les ulleres com s’haurien de fer. En primer lloc, hi ha molts pacients als quals suposa un esforç econòmic familiar important desplaçar-se per a una intervenció de cataractes. Si viuen lluny, aquests pacients generalment no van a les visites de control ni tornen a graduar-se després de la cirurgia. En segon lloc, a causa de la sorra del desert i tot i l’esforç per mantenir-los, els equips s’espatllen amb freqüència, com els vidres de les ulleres que es ratllen amb molta facilitat. I per acabar, en aquestes circumstàncies, és complicat mantenir la motivació dels tècnics.

 

I quins creus que són els futurs reptes als quals haurà de fer front el projecte? I l’organització?

El projecte Ulls del Sàhara té un objectiu molt important que és aconseguir que el Servei d’Oftalmologia del Ministeri de Salut de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica) sigui més autònom i tingui més iniciativa. Ara com ara depèn exclusivament de les comissions internacionals, ja que no existeix un especialista sobre el terreny.

El repte consisteix en implicar a una persona, oftalmòleg o metge sahrauí perquè des d’allà, pugui actuar de motor i responsabilitzar-se del Servei d’Oftalmologia.

Aquest professional hauria d’exercir cert lideratge sobre la plantilla de tècnics i fer un bon seguiment del treball de les comissions. A més, amb l’ajut logístic de la Fundació, hauria de ser capaç de gestionar aquests recursos per a garantir una assistència oftalmològica a la població sahrauí.

Per part de l’organització i fins que no es disposi d’aquest oftalmòleg local o bé es resolgui el conflicte que suma ja 40 anys, s’haurà de mantenir l’ajuda humanitària, de la qual els campaments en són totalment dependents.

 

Alguna anècdota que t’agradaria compartir relacionada amb les comissions en les quals has participat?

Un any vàrem anar a l’hospital de ferits de guerra a Haila a fer unes revisions als pacients que hi estaven internats. La veritat és que, d’entrada, a ningú li venia de gust anar-hi, més que res perquè no sabíem què hi trobaríem. Al final vam anar la coordinadora del projecte (que aleshores era la Bibi) i jo mateixa. L’experiència lluny de ser depriment, va ser d’allò més enriquidora: els pacients estaven nets i endreçats i acompanyats per la seva família, eren molt conversadors i molts ens van explicar anècdotes de la guerra.

Encara que per a les revisions no teníem res més que un llum portàtil i un tonòmetre, vam poder revisar a tots els interns. Allà va ser l’única vegada que vaig provar llet de camella, una beguda deliciosa reservada als malalts.

 

Quin ha estat el moment més emotiu en el que has sentit que, realment, la teva feina valia la pena?

Fa uns anys vaig operar un sahrauí d’una cataracta del seu únic ull, l’altre ull l’havia perdut a la guerra. La intervenció va anar molt bé i estava molt agraït, així que va insistir a convidar-nos a la seva haima.

El sahrauí tenia 7 filles, totes noies i la més petita, que no tenia més de 4 anys, estava tan contenta que no parava de ballar tota l’estona. Va ser molt bonic estar allà i compartir l’alegria amb aquella família.

 

Pots definir en una frase què t’aporta col.laborar amb Ulls del món?

Definitivament em reconcilia amb l’oftalmologia.