L’OMS estima que quatre milions i mig de persones són cegues a causa del glaucoma, que es converteix així en la segona causa de ceguesa al món. Aquest terme fa referència a diferents afeccions caracteritzades per les alteracions de drenatge del fluid de l’ull, amb el consegüent augment de la pressió intraocular i dany al nervi òptic amb la pèrdua del camp visual perifèric.

El glaucoma és asimptomàtic en les primeres etapes, la qual cosa fa difícil de diagnosticar, i per tant la majoria de pacients no són conscients que pateixen aquesta afecció fins que ja s’ha produït un gran deteriorament de la visió.

Encara que no es coneixen amb precisió quins són els motius que porten a patir-la, els factors de risc inclouen la pressió intraocular, els antecedents familiars o l’ètnia, la miopia o la diabetis. També hi té a veure l’edat, ja que, encara que afecta persones de totes les edats, als majors de 60 anys ho fa en una proporció molt superior.

Hi ha diferents tipus de glaucoma, en funció dels quals el tractament serà un o altre. Aquesta malaltia no es pot curar, i la visió que s’ha perdut és irreversible, però es pot prevenir que acabi en ceguesa amb medicació o cirurgia.

Actualment, la detecció de casos de glaucoma és generalment oportunista i els processos de detecció varien molt d’un país a un altre. És essencial, així doncs, augmentar la conscienciació pública sobre el glaucoma i les conseqüències d’un diagnòstic tardà o un tractament inadequat. Als països desenvolupats no arriben a diagnosticar-se aproximadament el 50% de tots els casos de glaucoma, xifra que arriba al 90% en els països en vies de desenvolupament.

 

Coneix la història de la Sara

Sara Páez

La Sara Páez, quan tenia vint anys i una filla acabada de néixer, patia mal de cap i li feia mal un ull. Un agressiu glaucoma li va provocar ceguesa en només tres mesos. Un any més tard va perdre visió de l’altre ull d’una manera tan alarmant que la Sara va decidir viatjar des de Tucumán, on treballava d’agricultora i on li havien diagnosticat conjuntivitis, fins a Buenos Aires.

No obstant això, després de l’operació va quedar invident per sempre.

La família es va traslladar a Tarija (Bolívia) quan va assabentar-se que hi havia un centre de rehabilitació. El marit va trobar feina de paleta i la Sara estudia fisioteràpia i segons els seus professors és la número u de la classe. No és per casualitat. Es lleva cada dia a les quatre de la matinada per memoritzar les notes que ha pres en Braille i un cop tocades les set es dedica a totes les feines de la llar.

-L’avantatge és que no haig d’obrir el llum –fa broma.

La Sara sabia llegir i escriure però va haver d’aprendre la metodologia dels invidents per estudiar amb la seva nova condició. Gràcies als ensenyaments del professor de Braille de l’Institut, pren apunts a una gran velocitat.