Les deficiències visuals limiten les persones en la realització de les tasques quotidianes i, per tant, la seva qualitat de vida es veu afectada. Si bé en països desenvolupats la major part dels problemes de visió presenten fàcil solució, al continent africà el dret a la salut ocular es pot veure restringit per motius socioeconòmics i culturals.
En l’àmbit internacional, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la xifra estimada de persones amb discapacitat visual és de 253 milions. D’aquestes, 36 milions pateixen ceguesa, 217 milions pateixen alguna discapacitat visual moderada o greu, i gairebé el 90% viu als països més pobres. No obstant això, més del 75% d’aquests casos es poden prevenir o curar.
Mentre que en països d’ingressos mitjans o alts les principals patologies oculars es produeixen per l’augment dels casos de diabetis (els quals solen originar retinopatia diabètica), el glaucoma i la degeneració macular associada a l’edat (DMAE), en regions de baixos ingressos, com l’Àfrica Subsahariana, són les cataractes (50%), el glaucoma (15%), l’opacitat de la còrnia (10%), el tracoma (6,8%), la ceguesa infantil (5,3%) i l’oncocercosi o “ceguesa del riu” (4%).
En la incidència d’aquestes patologies, s’ha de tenir present el complex context polític, geogràfic i social del continent, el qual es concreta en l’escassetat de professionals especialitzats en salut ocular, la insuficient capacitació del personal existent i la mala distribució d’aquests especialistes en zones remotes i/o rurals. De fet, Àfrica té un nivell de discapacitat visual major que qualsevol altra zona del món. En països com Etiòpia, Malawi i Nigèria, aproximadament el 50% de les persones viuen amb el risc de contraure tracoma i prop de 140 milions de persones d’encomanar-se d’oncocercosi.
Paral·lelament, el gènere és un determinant important de la salut i, per contra, la iniquitat de gènere pot arribar a privar dones i nenes africanes a exercir el seu dret a la salut ocular. A més de fer front a costos inassequibles, al temor al tractament o la distància entre el lloc de residència i les instal·lacions de salut, s’han d’afegir aquelles barreres com la falta d’educació, el limitat poder de decisió en l’entorn familiar, l’escàs accés a recursos financers familiars i les restriccions culturals per desplaçar-se i sol·licitar tractament.
A més, les dones corren més risc de patir ceguesa evitable que els homes per raons biològiques i socials. Per motius biològics, elles tenen una major esperança de vida, i augmenta així el seu risc de ceguesa a causa d’afeccions relacionades amb l’edat, com cataractes, glaucoma i degeneració macular. Pel que fa als factors socioculturals, les dones són més propenses a contraure, per exemple, tracoma, una infecció que té origen en l’estret contacte amb els seus fills i filles.
Per fer efectiu el dret a la visió i que no hi hagi persones cegues innecessàriament pel fet de ser pobres, la Fundació té en marxa tres programes de cooperació a l’Àfrica: Ulls del Sàhara, Ulls de Mali i Ulls de Moçambic.
Els objectius d’aquests programes van encaminats a fer més accessible la salut ocular especialment entre dones i nenes, a potenciar la formació del personal local i a incidir en les polítiques locals de salut ocular als campaments de població refugiada sahrauí de Tindouf (Algèria), a la regió de Mopti (Mali) i a la província d’Inhambane (Moçambic).
Aprofitant la commemoració del Dia d’Àfrica (que se celebra anualment cada 25 de maig), destinat a sensibilitzar, conscienciar i fer una crida sobre la situació de la població en el continent africà, la Fundació posa de manifest la importància de lluitar contra la ceguesa evitable a l’Àfrica i de brindar serveis integrals, eficients i de qualitat que garanteixin la identificació i detecció precoç, els tractaments i medicaments essencials per a la cura dels ulls i l’assistència ocular necessària per a les persones més vulnerables del món.